willy_tdb

Més d’un centenar de parades ocupaven la rambla de Tarragona el passat Sant Jordi. Entre el centre de la ciutat i el mar Mediterrani, trobem la rambla, que ocupa vora un quilòmetre de llarg.

Durant tot el dia milers de persones van anar desfilant pel centre de la ciutat, ja sigui per comprar algun llibre o simplement per contemplar l’ambient. Tarragona, però, no es va escapar dels autors mediàtics, dels estands de partits polítics o organitzacions de tota mena, des de religioses fins al moviment escolta. Tot això és el que forma Sant Jordi, una festa que contempla diversos àmbits. Per exemple, el 23 d’abril és també una data destacada per la mort de Cervantes, l’autor de El Quixot, que enguany també fa anys. D’aquesta manera, el particular Sant Jordi tarragoní es va omplir d’actes en homenatge a Don Quixot. Des de la mateixa rambla vam poder veure un espectacle infantil a la tarda, o una lectura del text, que va acabar ben entrada la nit. Tots aquests actes no van agradar a més d’un, ja que, segons ells, s’allunyava del contingut catalanista de la festivitat. Una simbologia que també era present a Tarragona. Com és habitual, els balcons es van omplir de senyeres i alguna estelada. A Barcelona, com a tall d’exemple, es va celebrar un acte al Palau Sant Jordi a favor de la llengua, la cultura i la música en català.

Sant Jordi no és menys important pel món casteller, ja que es considera que és el dia en que s’inicia la temporada. I el Camp de Tarragona és la zona més castellera històricament. Per això no és d’estranyar que a les set i mitja del vespre tota l’atenció tarragonina es desviés cap al nord de la rambla, on les 4 colles castelleres de la ciutat es posaven les faixes per començar l’exhibició. Sota la mirada atenta dels tarragonins, i algun turista incrèdul que no acabava de creure el que estava veient, la Colla Vella dels Xiquets de Tarragona va enlairar un dos de set i un tres de vuit com a castells més destacats. El món dels castells no és tan diferent que la resta d’esports, i per tant, no està
exempt de rivalitat. A Tarragona, la Colla Jove no va encaixar gaire bé l’actuació dels Xiquets, i va contestar aixecant un quatre de set amb l’agulla i un quatre de vuit, amb l’ajut de Josep Lluís Carod-Rovira, casteller de la Joves des de fa molts anys. Tots els castells van convertir la Diada de Sant Jordi amb la millor dels últims anys.

Però la festivitat del patró de Catalunya té també un contingut amorós, simbolitzat per una rosa vermella. Tal com diu la llegenda, de la sang del drac que va matar el cavaller Jordi, en va sorgir una rosa. En aquest sentit, cada home ha de regalar una rosa a la noia que estima. La imatge d’un noi regalant una rosa a alguna noia a Tarragona, es va repetir durant tot el dia. Unes roses que es podien comprar en multitud de parades: floristeries, joventuts de partits polítics, instituts, moviments escolta, etc. En un món globalitzat, ni la rosa s’allunya de la llei del mercat. És a dir, que amb el pas de les hores, el preu de la rosa es va anar devaluant. Si a les dotze del migdia una rosa valia 4
euros, a les vuit del vespre, en podíem comprar tres per treus euros. Així, el més despistat ( com ara jo), es va poder estalviar un grapat d’euros. Recordo una nena petita que se’n reia de la seva mare perquè ella tenia una rosa més que ella.

Un amic meu que durant el matí havia estar per Barcelona, m’explicava astorat l’acomulació de gent a la ciutat comtal. Mentre passejàvem per l’antiga Tàrraco m’assegurava que no es podia gaudir de l’ambient, que un estava més preocupat per la seva pròpia existència que d’impregnar-se d’aquesta festa. En canvi, a Tarragona tot era més tranquil, més pausat.

Sant Jordi tambés és sinònim de festa nocturna, ja sigui pel propi ambient o per algun acte especial. A Tarragona per exemple, en honor a les víctimes del Tsunami es va organitzar un concert solidari. El concert valia tres euros i hi tocaven un bon grapat dels grups de la ciutat. El concert es realitzava e l’antiga fàbrica de la Chartreuse, un lloc molt símbolic pels tarragonins. A l’altra punta de la ciutat, a prop de la Catedral, es va realiitzar una lectura de poemes d’Enric Cassassas. Al local de la Colla Jove, dos grups d’ska van ser els encarregats d’allargar la festa fins ben entrada la nit.

Sant Jordi és un dia especial pels amants de la lectura, ja que és quan sorgeixen la majoria de nous títols. A més el lector pot aconseguir la firma del seu escriptor preferit, tot i que aquest fet és una mica complicat a Tarragona, degut a l’atracció de la capital barcelonina. Això sí, sempre pots trobar algun autor de la ciutat, o algun personatge famós passejant, com Andreu Buenafuente i tot el seu Terrat.

El portal web “Nodo 50” intenta ser la veu dels moviments socials que no tenen cabuda en la majoria de mitjans de comunicació. Es tracta d’un projecte autònom de “contrainformació telemàtica” orientada als moviments socials. Nodo 50 està format per una assemblea independent que proporciona serveis informàtics i comunicatius a persones, grups i organitzacions d’esquerra. Fins aquí tot sembla perfecte, un portal que de manera gratuïta dóna veu a les organitzacions contràries als grans grups empresarials, als grans mitjans de comunicació. És a dir, contrainformar. Actualment hi ha 920 organitzacions adherides a aquest portal, i cada dia es publiquen unes 20 notícies.
Però Nodo 50 cau en el mateix problema que els mitjans de comunicació que ells critiquen. Només surten les organitzacions que són afines a la seva ideologia. Quan es parla de “l’enemic”, es parteix d’una premissa prèvia: Ha estat, és i serà l’enemic. I això no pot canviar mai. És ben clar que el portal és una bona eina pels col•lectius que difícilment tenen quota en els mitjans habituals, però és una equivocació assimilar Nodo 50 a un portal de notícies global. Tot i ser totalment antagònic a pàgines com “libertad digital”, cau en el mateix error: Informar des d’un punt de vista.
Ara bé, és ben clar que les organitzacions de dreta, militars i eclesiàstiques tenen els seus mitjans, i amb una gran difusió (només cal recordar l’ABC o la COPE). En aquest sentit no és d’estranyar que es creïn pàgines com Nodo 50, alternatives i que ens enfoquen la realitat des d’un altre punt de vista, el seu.
Per acabar, voldria remarcar la pressió que tenen aquests projectes per la policia. Cada dia un ordinador policial entra al portal i busca informacions que pugin inculpar aquest moviment social. Fins i tot, qualsevol usuari pot conèixer l’últim cop que ha entrat al portal. Farà unes 3 hores...Si vols consultar Nodo50 clica aquíSi vols veure la pàgina de Nodo50, clica aquí

Per circumstàncies que ara no venen al cas, el passat gener vaig comprar dos bitllets per anar a Roma durant 4 dies d’abril. A mesura que s’acostava la data per agafar l’avió cap a la capital italiana, anaven apareixent rumors de la poca salut de Joan Pau II, però poc m’imaginava que veuria amb els meus propis ulls un moment històric.
Joan Pau II va morir el dissabte dos d’abril, cinc dies abans que jo volés cap a Roma. Des d’aquell mateix dia, centenars de milers de peregrins es van desplaçar cap a Itàlia per saludar de manera pòstuma el pontífex. Les notícies que m’arribaven no eren gaire tranquil•litzadores per algú com jo, agnòstic i poc amant dels cultes religiosos i les aglomeracions.
Tot i això, amb una dosi de moral extra, el 7 d’abril agafava un avió direcció a Roma. Bé, no exactament, ja que el trànsit aeri estava tancat i vaig haver de volar fins a Pescara, una ciutat situada a dues hores i mitja de la capital de l’Imperi romà.
Ja a l’avió i a l’autobús, vaig començar a endevinar quina mena de personatges em trobaria durant el viatge. La persones que venien des de països més desenvolupats, com ara el nostre, era gent amb un nivell adquisitiu alt i amb unes bases ideològiques més conservadores, el que se’n diu a la dreta ( i molt a la dreta) de l’espectre ideològic. Com ja és sabut, l’església és un dels bucs insígnia de la dreta espanyola.
En canvi, el segon grup eren persones procedents de l’Europa de l’est i l’Amèrica Llatina. En aquestes zones, la concepció de la religió catòlica és totalment diferent. La teologia de l’alliberament és molt present a Amèrica Llatina i considera Jesús com l’home entre homes i el cristianisme com un element que aposta per la solidaritat. Per entendre el sentiment i la fe envers Joan Pau II a l’Europa de l’est, ens hem de buscar els fets històrics recents. Cal recordar que el comunisme ( que va ser el règim imperant fins la caiguda del mur de Berlin) prohibia la religió catòlica. Karol Vojtila , juntament amb Lech Walesa, va ser un dels principals opositors d’aquest règim a Polònia. D’aquesta manera s’entén que la gran majoria de peregrins fossin polonesos.
Des del primer moment que vaig caminar per Roma, vaig notar que el clima que es respirava era totalment excepcional. Aquesta percepció era gràcies als peregrins i els cossos policials ( miressis on miressis hi havia un policia, bomber, voluntari, forestal,etc), més que no pels propis romans, que intentaven fer vida normal.
Vaig destinar tot el dijous a fer turisme, en el sentit més literal de la paraula. Així, vaig visitar el Coliseu, el fòrum romà, el Capitoli, i les múltiples places famoses. Durant el trajecte buscava el més d’un milió de persones que s’havien traslladat a la ciutat, però no els veia. Només trobava una Roma de la que ja m’havien parlat, una ciutat decadent i caòtica ( sobretot pel trànsit de vehicles, una cosa que s’ha de comprovar amb els propis ulls), però alhora plena de gent, colors i crits.
Però a partir del vespre, aquesta Roma va desaparèixer per donar lloc a la ciutat dels líders mundials, que anaven passant cada cinc minuts per qualsevol carrer, acompanyats d’una comitiva de sirenes, motos i policia. Si, com ja he dit, el trànsit a Roma és un caos, només faltava l’afegit de les “carrosses” oficials, per completar un espectacle peculiar. El més impressionant va ser a la nit. Centenars de peregrins, que durant el dia s’havien donat cita al Vaticà, van començar a desfilar per la Roma turística, cadascú amb la seva bandera. Recordo que vaig pensar en termes futbolístics, ja que aquelles imatges em recordaven més a un mundial de futbol que no a uns moments de dol. Va ser també dijous a la nit quan vaig veure gent dormint pels carrers o al mateix Panteó, fotografiant el Coliseu ( tot i que era més de mitjanit i, per tant, estava tancat) o acampant al Circ Màxim. Cal puntualitzar que tot aquest riu de gent que donava color a la nit romana eren majoritàriament de l’Europa de l’Est, de l’Amèrica Llatina o grups de joves que formaven part d’algun moviment escolta. Els catòlics amb més nivell adquisitiu dormien als hotels més cars. No van passar fred ni van patir la pluja que va caure durant bona part de la nit.
Recordo, també, que en aquell moment la meva concepció de la religió catòlica (que no era ni és gaire bona) va variar una mica. Vaig entendre que existia una altra manera d’entendre la religió, que no buscava la separació de classes (com passa aquí), sinó al contrari, que unia i era capaç de fer gastar els estalvis a milers de persones.
Divendres em vaig despertar amb el soroll d’helicòpters volant per la ciutat. Al costat d’on dormia em vaig trobar amb l’església de Santa Maria Maggiore. Tota la plaça on està situada l’edifici, estava ocupada per més d’un miler de persones que contemplaven en una pantalla gegant l’enterrament del Papa. La tristesa i el silenci imperaven en la plaça, i com vaig comprovar més tard, en tota la ciutat. El trànsit en tota Roma estava tancat i tots els comerços no van obrir. Si durant el dia anterior els romans havien demostrat (com a mínim de cara enfora) serenitat, aquesta havia desaparegut el divendres. Roma va ser una ciutat fantasma fins a la tarda, moment en què va acabar l’enterrament. A partir de la tarda la situació es va normalitzar, Molts peregrins van tornar cap al seu país d’origen, i només algun cotxe oficial, o algun tècnic que desmuntava una pantalla gegant, et recordaven el que havia passat durant el matí.
Dissabte vaig aprofitar per anar a la ciutat del Vaticà. La plaça de Sant Pere estava plena de cadires i tanques que encara esperaven el seu retorn a algun magatzem. Vaig poder entrar a la Basílica i contemplar e lloc on havia reposat el cos de Joan Pau II hores abans.
En definitiva, vaig poder contemplar dues Romes. La Roma romàntica i deixada, i la Roma catòlica, vestida de dol i d’una elegància històrica